El seu primer llibre (La meva casa,1969) va guanyar el Premi Joan Salvat Papasseit. No és l’únic, en té una bona col·lecció, entre els que destaquen el Carles Riba (1978) per Flauta del sol i el Vicent Andrés Estellés (1985) per Àmfora grega. La extensió i la qualitat de la seva obra fan de Jordi Pàmias un dels autors més destacables de la poesia catalana de les darreres dècades. Malgrat els seus innegables mèrits no és un poeta molt conegut ni reconegut. Oferim en aquestes línies el nostre modest i sincer homenatge al mestre. I no sense una certa enveja, doncs als seus 80 anys vesteix una frescor que ja voldria més d’un amb la meitat d’anys!
Té una obra sòlida , amb un gran domini de la tècnica. Això li permet adoptar la mètrica que més li convé en cada cas. Trobem des de versos molt curts (de 4 o 5 síl·labes, 3 en alguns casos), fins a veritables alexandrins passant per mètriques més pròpies de corrandes populars. I fa servir aquest recurs, avui estrany, de la rima, consonant o assonant, segons li convingui. A primera vista pot sorprendre, però la seva coherència interna desactiva aquesta aparent incongruència. Principalment perquè aquests versos tant diferents no conviuen en una mateixa composició, llevat de les obres més recents en les que es donen algunes combinacions. Quan el poeta utilitza, per exemple, el clàssic decasíl·lab català no es permet cap lleugeresa. Tots els accents cauen allà on toca, el lèxic té un caire clàssic i l’encavalcament dels versos no és un recurs habitual. Amb els anys, el vocabulari es va fent més lleuger i transparent; apareix el vers lliure.
La seva geografia poètica és un paisatge rural de camps i boscos on predomina el groc dels cultius madurs o dels rostolls. El verd fugisser dels cereals mentre creixen és compartit amb tota mena d’arbres (alzines sobretot) i les flors humils dels marges.
Minúscules flors grogues,
ora el camí. I un vent cansat, de tarda.
Ramats, grills, orenetes i papallones comparteixen l’espai. Els títols dels llibres ja ens ho indiquen : Aurora amb gebre (1977), El camí de ponent (1987), La plana verda (1994). Sembla que el temps interior del poeta es va compassant amb el temps etern de la natura al ritme d’un gran enyor, que recorda aquells poetes romans que cantaven una vida senzilla i tranquil·la. Aquesta enyorança lírica per la pèrdua d’una vida anterior lligada al paisatge d’origen adquireix tons elegíacs
Verd fosc de les alzines,
sembrats que resplendeixen
sota un fresquíssim vent de primavera…
I, en el silenci de la plana, el tímid
enigma d’una veu d’infant, perduda.
però el poeta no es deixa arrossegar per la inèrcia de caure de forma exclusiva en el lament melangiós. Hi ha un punt religiós en la seva actitud contemplativa. Una espiritualitat que esdevé quasi mística en alguns moments i que no està exempta d’un caràcter cada cop més ecumènic que li permet compartir el seu sentiment amb sufís o budistes:
Benaurat qui segueix
el camí de la Llum: ja no retorna!
Els anys de la dictadura li van donar contingut polític concret a una veu sempre rebel contra la pobresa i les injustícies. La adscripció de la poesia de Pàmias al realisme històric va ser una lleugeresa pròpia del temps grisos de la època. Per mi, Pàmias és en realitat un poeta testimonial, un home del present. La realitat exterior, fins i tot, amb aquesta mirada parcialment bucòlica deixa entreveure un món injust i amenaçant («el món reprèn un joc incert») per on circulen personatges hel·lènics, bíblics i un Narcís, el propi poeta, que com el mite no és capaç de reconèixer la pròpia imatge però tampoc d’enamorar-se`n. Més endavant serà quan el poeta es podrà reconèixer en la imatge dels altres, dels oprimits, dels desposseïts…
El canvi de mil·lenni opera en el poeta una mena de «efecte 2000» que en transforma la mirada de tal forma que, sense perdre els seus orígens, amplia el seu camp visual amb noves geografies poètiques («cauen duanes i fronteres») i nous reptes existencials :
Home escindit entre un futur de màquines
i la quieta màgia d’un record
de les xarxes virtuals als límits de l’espai, passant per la clonació i la globalització que condemna països sencers. Canvien els paradigmes però els problemes de l’home persisteixen
Vivim en un món angèlic, virtual
en una gran operació cosmètica
La seva visió crítica del món no l’empenyen cap el lament «per se» ni cap el pessimisme. Ni abans ni després d’aquest «efecte 2000» la vida resulta un món feliç, no hi ha desesper, però sí un cert cansament:
A l’últim esglaó d’aquest mil·lenni,
sentim, amb aparença de migranya,
un vague desencís de tot.
El poeta té un gran aliat: l’Amor. Un Amor que adopta mil formes al llarg de la seva obra: la seva fe, dona i fills, amics, companys, alumnes.. El retorn a la Natura, malgrat tot, és sempre nou motiu d’esperança:
A la fi, delerós, cullo, d’un esbarzer,
l’única móra negra, ja madura.
L’ordre pe publicació dels seus llibre no sempre es correspon amb l’ordre de creació, en part per les inacabables modificacions d’alguns textos per satisfer el seu perfeccionisme. Un altre motiu d’aquest retard en la publicació dels seus poemes, especialment en les primeres obres, obeeix a la dificultat de publicar llibres en català en l’època més fosca del nostre passat recent. Cal, doncs, a l’hora de llegir tota la seva obra, tenir present l’ordre de creació (i no pas la data de publicació) per evitar possibles dificultats d’interpretació: així es pot veure millor quina ha estat la seva evolució: «Entre el record i el somni», poemari escrit a primers dels anys seixanta, no es publica fins a finals de 1992!
Entre l’enyorança
Reconeixíem
tots, amb els ulls humits,
coses perdudes.
i l’amor
Llençol rebregat, senyal
d’una abraçada feresta,
que s’emporta, dolçament,
la solitud desapresa.
Sempre ens queda la Poesia.
