La Marta Pérez i el Pere Cabaret han fet un projecte conjunt, mig literari, mig il.lustrat, i amb molta «ploma». El resultat està contingut amb el títol d´un llibre molt refrescant: Gàngsters, Ploma i Vaudeville (2018, Editorial Gregal).

La Marta obtingué el Premi Jordi Pamias al 2010 i ja té publicats uns quants llibres de poesia. En Pere, amb estudis relacionats amb la música i el teatre, ha participat en alguns espectacles en teatres barcelonins.

Es coneixen de fa temps i ja van crear junts el conte infantil: El senyor de la clenxa. Actualment, ambdós son el artífexs del Contrapunt Poètic, unes trobades líriques molt ecléctiques.

La idea, com la Marta va explicar durant la presentació del llibre a Animal sospechoso, va sorgir quan ella va veure unes il.lustracions fetes pel Pere. De seguida va pensar que aquelles parlaven i que estaven, de fet, explicant una història. Desprès va venir trovar-les conjuntament, desenvolupar-les i fer crèixer aquesta idea, una mica descarada, que han tingut entre els dos.

-Us coneixeu fa temps, com és treballar amb algú a qui fa temps que coneixes i amb qui mantens una amistat?

Sovint és més fàcil perquè hi ha complicitat. En el cas d’en Pere i meu hi ha també una sinergia que ens fa augmentar la creativitat. Ens impulsem l’un a l’altre amb respecte i tolerància.

-Marta, de seguida que vas veure les il·lustracions vas tenir clar que volies fer els poemes. Com t´ho vas imaginar?

Va ser un impuls, un saber segur que aquelles dibuixos explicaven una història, tenien un discurs i que el podia escriure. En Pere suggereix, darrere del que veus hi ha tot el món d’en Pere, una persona molt culta, que relaciona, que discretament copsa l’entorn.

-I com ha estat aquest procés creatiu entre els dos, com heu treballat?

Vaig escriure poemes als dibuixos que ell havia exposat, uns al Carmesí Restaurant, i altres a Can Lluís, a Sant Martí Sarroca. Després, el meu fill Agustí va unir-ho en un e-book que vam publicar a Apple Books. Ens vam documentar sobre el Paral·lel durant la Guerra Civil i la postguerra i tot l’univers dels cafè teatre i de les vedets. Quan l’editorial Gregal ens va proposar publica-ho en paper, ens vam reunir diverses vegades per millorar-lo i adaptar-lo al nou format. En aquest procés, vam consolidar la història de la Lizza, la trans, immigrant catalana, protagonista del llibre.

El nostre secret és que sempre ens ho passem bé.

-La meva sensació és que per tenir l´experiència completa s´han de llegir els poemes alhora que mires les il·lustracions. No tenen sentit per separat. Com heu aconseguit aquest maridatge total?

És exactament el que dius. És un llibre per llegir i per mirar alhora. Ho hem aconseguit complementant-nos. El que no diu la paraula ho diu el dibuix i viceversa.

-El color vermell és el protagonista. Això va sortir sol o va ser meditat?

Eren així els primers dibuixos d’en Pere. Pensa que el vermell i el negre identifiquen totalment el món del cabaret. Justament per això els dibuixos de la segona part, només aquests, són de molts colors, perquè els identifiquem amb el món interior de les vedets.

-Tot plegat sembla un homenatge a una època del Paral·lel, a les vedettes i a les persones que per la seva tendència sexual s´havien d´amagar.

És un homenatge a aquella època on calia riure i rescatar un moment de glamur del fons de l’escenari o entre les plomes del marabú. El poble necessitava sortir i passar-s’ho bé per oblidar la realitat crua del dia a dia.

També és una reivindicació De les diferències de gènere, de la diferència. Què vol dir ser normal?

Si cada un de nosaltres és diferent… Aquest binarisme que ens separa l’hem d’anar modificant. Reivindicant aquella època, reivindiquem la nostra.

-Parleu de la soledat de les vedettes quan s´apagaven les llums…

Tot artista quan està en procés creatiu està sol i, quan acaba, la soledat sovint se li fa present. En el cas de les nostres vedets, hem de pensar en l’època en que situem el llibre. Sobretot durant la postguerra, anys de lluita clandestina i de saber que si eres artista i homosexual o trans, segur que acabaries a la garjola en un moment o un altre. I que si tenies un local, te’l tancarien moltes vegades. Recordem “La Ley de vagos y maleantes” que va ser una llei espanyola del 4 d’agost de 1933, referent al tractament de rodamons, nòmades, proxenetes i qualsevol altre element considerat antisocial i que, posteriorment, va ser modificada per reprimir també els homosexuals.

-Al final del llibre trobem la història sencera de la Lizza. Suposo que abans d´escriure tenies tota la seva vida al cap, que la coneixies bé.

Coneixia bé a totes les Lizza, les que estan documentades i les que imaginava. He d’agrair la col·laboració d’en Josep, de la llibreria Antinous, que em va proporcionar documentació adient.

-Tots portem a dins una vedette i no ho sabem?

Efectivament, tots, homes i dones, portem a dins el desig de ser especials, de sentir-nos triomfadors, glamurosos. Si ens estimem a nosaltres mateixos, aleshores som vedets. Tots podem transformar el nostre entorn amb una rialla o una cançó, com feien elles. El poder de la diversió.

-Trobo que aquest llibre pretén donar un missatge sobre la llibertat sexual, sobre l´acceptació dels cossos no-normatius, és així?

Tant és així que cap dels personatges del llibre el pots considerar “normatiu”. Les vedets que viuen amb la Lizza són una dona grassona i gran, i l’altra una dona jove embarassada. Els gàngsters seran mafiosos però són petitets. Fora tòpics, fora entrebancs, trobem la vedet que tots portem dins.

Totes les flors eren altes, Lizza.
Acaronaven els núvols
perquè volien ser blanques.
I amb el seu pol·len maquillar-te.
Ets una d’elles,
tija espigada,
corol·la d’aigua vermella.
Mans i rostre talment de pètals.

No sap amb qui se les heu,
el tafur de mots enrogallats
de qui t’has enamorat.

M’he vestit amb guants
de pell, fins a mig braç,
per llevar-te la vida.
La que volies tenir
amb bocins de mi.

Encaix. La pell s’obre
sense dolor.
Que n’hem fet, de bestieses!
Fes-me un altre petó!
Empassa’t tot el mar violeta
colgat en el meu melic,
que jo desfaig els nusos
de les algues del teu estómac
i allibero els crustacis
de les roques dels fons del teu cos.
Encaix de sorra i sal,
de mar i amor, encaix.
T’he besat la memòria.