Per Wittgenstein, l’àmbit que queda fora del llenguatge, on només és pertinent el silenci, és el més rellevant. Carles Camps defuig aquest consol, ens diu «no hi ha res insondable en el silenci». No hi ha res. «Plenitud vol dir possés pel buit». Cap categoria li escau, no és possible cap correspondència. No puc deixar de veure una afirmació, encara que sigui d’un no-lloc, no-temps, ple-buit, que no deixa de ser una afirmació problemàtica, que d’alguna manera el desdiu.
Fora del llenguatge hi ha l’Absolut innominable. Aquella Totalitat anorreadora de què parlava Lévinas. L’univers, dins la roda del cicle de la vida i la mort, és etern per reiteració. Un temps i un espai infinits que anul·len el temps i l’espai. «L’eternitat és rutinària. Déu és costum» diu Carles Camps. Aquest Absolut indiferenciat que ens engoleix, aquest habitat, és l’espai del sentir, on tenim veritable contacte amb la vida. El llenguatge acota, construeix una llar, però també inaugura la distància, és un parany. Vivim en un atzucac. La sortida per Lévinas serà en l’altre, en el proïsme, perquè a diferència de la cosa, l’altre no es deixa conceptualitzar. Per al poeta no hi ha sortida.
El llenguatge ens situa en un espai no exempt de polemicitat, només tenim un món si ens el diem, però també ens fa perdre el contacte amb les coses. Carles Camps en una prosa del llibre En nom de la paraula, publicat el 2009 per Cafè Central, fa una reflexió molt necessària i actual «Però
potser el pensament, si no fos depredador, si no estigués espantat, si no volgués conèixer per posseir i allargar amb la possessió la durada del temps, podria haver fecundat l’univers. El mal de les paraules és la colonització».
Malgrat trobar-se en una paradoxa, parla de la mort en molts poemes, del moment de la mort, perquè un cop esdevinguda, ja no hi ha res que pugui dir-se. L’anomia de la mort. Ressonen les paraules del Zaratustra de Nietzsche «Maleïda raça d’un dia, fills de l’atzar i la fatiga», allò que només passa una vegada és com si no hagués existit mai. I és en aquests poemes, on descriu el patiment de la pèrdua o de la degeneració física, on aconsegueix els versos més bells. També en aquells que parla de Hölderlin, Mallarmé o Kafka. Els poemes dedicats a la infantesa, a la mort de
la mare, l’absència del pare, el naixement de les filles, la malaltia, són els poemes de més bellesa i intensitat. Poemes encarnats.
Utilitza el llenguatge metafòric amb molta mesura. No com a símbol que excedeix la cosa anomenada, metafòric com a al·legoria, com a forma de recrear les sensacions. No totes les poesies són discursives, encara que són les que més abunden. En alguns poemes juga de manera expressa amb la simbologia del paisatge. I entre altres jocs, menats per la rebel·lia enfront l’Absolut anorreador que en la nostra cultura ha estat representat pel Déu bíblic, hi ha un conjunt de poemes on es permet increpar-lo. Poemes celebrats per l’enginy. Esmenta la incompatibilitat del ser de l’home i del no-res de Déu. «¿Continc cap veu que Et correspongui? Però són precisament les paraules / les que t’han pres tota esperança. La consciència, el llenguatge, la maduresa del pensament portarà al descobriment del fals ídol».
[Quan calli tot pronom]
Quan calli tot pronom,
quan no es conservi cap mica de consciència,
quan tota voluntat d’arrencar els arbres,
de llaurar els camps, d’embassar l’aigua,
desaparegui,
el món, sense saber-ho,
recobrarà l’anòmia de la divinitat.
L’home hi haurà sigut tan sols
una blasfèmia dels déus.
[Irremissiblement. Agonitzaves]
Però les mans oloroses de molsa
Les benignes mans de la meva
mare, són quietes per sempre,
allí, sota la nit dels xiprers.
S. Espriu
Irremissiblement. Agonitzaves.
I et donàvem la mà
per ajudar-te a morir, perquè el tacte
–ja l’últim dels sentits–
et fes sentir una mica menys sola
en la soledat de la mort,
però a mi em semblava notar
–potser, desemparats, tots ho notàvem–
que eres tu la que ens agafaves
amb les teves benignes mans
–com de petits– per ajudar-nos
a viure.
[Si cada dia el pa s’hagués dit pa per primer cop]
si cada dia hagués sigut només un pa per cadascú,
sense ser símbol de cap endemà convertit en possessió,
qui sap si el món hauria clarejat cada cop nou,
com sota el primer raig que va partir en dos el cel fosc,
aquell cel fosc, eternament desert de vida i de sentit,
d’on uns quants déus van fugir més enllà d’enlloc,
enlluernats pel bellíssim esclat d’un univers fugaç.
[Parlo d’aquest silenci confinat en si]
Parlo d’aquest silenci confinat en si
d’aquest silenci inanimat, il·lès de lloc i temps,
que per fer-se sentir –per fer-se ser–
necessita que l’ínfim hàlit d’una veu
li infongui l’ànima d’un nom que en digui res:
un nom que almenys el faci nom, com Silenci mateix…
Un Nom. Com Res, que anònim no existeix.
