FFa aproximadament un any, l’editorial Llibres del segle, en la seva col·lecció de poesia CULIP, publicava l’obra completa revisada de Carles Camps Mundó, amb el títol La mort i la paraula. Obra Poètica (1988-2018), amb un pròleg de D. Sam Abrams. Carles Camps Mundó, nascut a Cervelló el 1948, es va iniciar en la poesia visual, exposant la seva obra el 1981 a la Fundació Miró. Però a partir d’aquesta data canvià radicalment, dedicant-se de ple a la poesia discursiva, forma que ha preservat fins ara. De l’impacte de la imatge a la utilització del llenguatge poètic com a eina per aprofundir en el pensament, sense renunciar a la intel·ligibilitat que esdevé, per a ell, una exigència ètica.

La irresolubilitat de les preguntes no el fa defallir. La veu del poeta manté un to seré, diríem que és l’expressió d’una ment desperta, ferma però continguda, a l’hora de denunciar la nostra naturalesa temporal i escindida. José Luís Sampedro deia que la llibertat d’expressió no era tal cosa si abans no s’havia assolit la llibertat de pensament i que aquesta era el fruit de l’exercici de la crítica. Es planyia de què la societat d’avui en dia visqués en un estat aparent de llibertat, sent cada cop més vulnerable. Carles Camps, fent servir la raó com a eina crítica, intenta que res li ennuvoli la vista. Que l’anhel de transcendència, el desig de perdurar, la por a la pèrdua, a la mort, no el faci caure en l’engany. L’argument és desenvolupat una i altra vegada. I en aquest intent de veure-hi clar, s’allunya també de la realitat, del sentit que es perd quan es busca el sentit, encara que sigui per dir-ne la fal·làcia. Perquè l’instant passa, i la realitat és inaprehensible. És així que els poemes, fins i tot els més especulatius, no es deslliguen de l’experiència d’una contradicció que és inherent a la condició humana.

Diria que els més bells són els que evoquen experiències personals, tot i que he de reconèixer que hi ha poemes discursius memorables, tant pel que fa a la forma com pel desenvolupament del contingut, on hi intervé l’enginy i el joc, i que són la bastida que sustenta l’obra. La tensió per la impossibilitat de la vivència immediata i allò que ens dóna i ens treu el llenguatge, creua transversalment tot el poemari. De manera vehement i amb insistència marcarà els límits, i aquesta mateixa insistència donarà com a fruit versos on la tendresa dels vincles i el pensament profund es mostren amb un acurat sentit de l’equilibri estètic.

Com més lluny està el concepte d’aquell particular que anomenava, més possibilitats hi ha de distorsió, fins a l’elaboració del símbol, de l’ídol. És necessari depurar, veure quan hem posat nosaltres en la construcció d’un món que ens hauria de preservar de la por a la mort. Un món paral·lel, aquell món perfecte, bo i veritable de les idees platòniques que ha estat promogut pel poder. Pel poeta L’ordre simbòlic és l’ordre de la submissió. Vam anar a buscar allò que fos immutable, entronitzant-ho. Només té existència allò que canvia, ens dirà l’autor. Buscàvem les lleis de la natura i ens va semblar veure en la regularitat d’aquestes lleis, la mà d’un Déu conscient, un Logos. I aquí rau l’error.

Dic que l’exigència del poeta és ètica perquè es rebel·la contra l’engany, intenta recuperar la dignitat, l’espai veritablement humà, limitat com el de qualsevol ésser viu, però conscient. És un mirar el desastre cara a cara, sense subterfugis, dient les coses pel seu nom. Un mantenir-se en peus, sense sotmetre’s. Aquesta és l’ètica del poeta, no fer cap concessió al romanticisme. Donar l’alerta. Conjurar l’encanteri de les paraules, desfer falsos raonaments. Recuperar tossudament l’espai de la certesa, per molt limitat que aquest sigui. Pobre però digne. I cita a María Zambrano parlant sobre la raó poètica, «Terror de perderse en la luz más aún que en la oscuridad».

 

[Encara el déu menor de les idees]

Encara el déu menor de les idees.
Encara la creença en el llenguatge
com a revelador de sentits intangibles.
Com si enlloc hi hagués res sense encarnar-se.
Com si en la veu sentíssim ni que sigui
la respiració de l’inefable.
Com si el que ens sembla ser indicible
no fos sinó confusió de les paraules.

 

[Immens el ser de l’ombra]

Immens el ser de l’ombra.
És ser sense necessitat de ser-hi,
sense necessitat d’essència.
Formada per absència,
l’ombra no pugna mai per imposar-se.
Només espera que la llum s’apagui.
Inútil que la llum ens faci veure
que la nit és el costat fosc que amaga.
La llum és tan sols ombra clara.

 

[No busquis saviesa en els poemes que t’ofreno]

No busquis saviesa en els poemes que t’ofreno.
Semblants com som els uns als altres,
atrapats junts entre el temps i la mort en l’ara,
no hi ha res que la meva vida et pugui dir de viure,
tret de llenguatge.

 

[Tot el dolor de les paraules que respires]

Tot el dolor de les paraules que respires.
Tot el dolor del dolor de què parlen.
La veu ferida per la dura pugna dels contraris.
La veu sense paraules de sutura.
I amb tot, encara que el record et digui que recordis
que et mors a cada verb que et passa,
no busquis que cap déu t’alleugi.
No deixis mai que et raptin el que penses en conflicte.
A canvi de consol et volen prendre l’ànima.
L’oblit com a beuratge.